L’aparició de nous formats de comunicació, preproduïts, produïts i postproduïts pel propi usuari (per amor a l’art en molts casos), ha diversificat les possibilitats de transmetre informació, aguditzant la imaginació dels internautes, i multiplicant les opcions d’entreteniment, oci, informació, coneixement, cultura… fins a l’infinit.
Dos dels formats més pràctics de comunicació a la xarxa són els videocasts i els podcasts.
Sens dubte, destinats a aquells als qui els fa mandra llegir durant molta estona, els videocasts – com indica la paraula – són posts (articles) visuals, en forma de vídeo, i poden tenir continguts molt diversos.
Mobuzz TV (Madrid), Loic LeMeur (França) o Hector Milla (Barcelona), són alguns videocasts que habitualment segueixo.
Òbviament es tracta d’un gènere on, a banda de la capacitat creativa i comunicativa, també entren en joc les capacitats tècniques dels usuaris.
En alguns casos – com Mobuzz TV – parlem de produccions recolzades per un equip tècnic i professional més proper al d’una televisió convencional que al d’un videocaster amateur, la qual cosa implica la intervenció d’un capital privat, i la constitució d’un mitjà de comunicació com a empresa. Al grup de videocasters amateurs però, l’estil i la producció són clarament diferents.
Un altre dels formats més populars, són els podcasts.
De la mateixa forma que els videocasts integren imatge a la informació que volen transmetre, els podcasts fan ús únicament del so, com a recurs comunicatiu.
Fa unes setmanes vaig iniciar el meu podcast personal, que he actualitzat un parell de vegades, i pretenc mantenir al dia un cop per setmana aproximadament.
